Un cant a l'esperança

Heus ací un escrit que vaig fer fa un temps, un himne a l'esperança! :)

He sembrat la llavor més estimada,
me la van donar en la lluita els companys,
la guardava dins el puny ben ferm encara
per si feia falta al llarg dels anys.

Amb els ulls clucs he vist com creixia,
d’entre les altres, joiosa, pacient,
i malgrat titllada, sovint, de dèbil
avui encara segueix creixent.

Vaig plantar-la sens recança
perquè dins el cor de la gent
despertés una nova albada
somiada ja fa molt temps.

I és que el seu fruit neix cada dia,
primavera, estiu i hivern,
i a la tardor mai perd la fulla
ni es marceix al camp més erm.

Ara ja res no m’espanta,
tampoc m’aturarà cap vent,
un cop fabricada l’arma
l’escut serà la meva pell.
No tinc por de vostres llances:
l’esperit no em podreu llevar,
tinc prou força i esperances
per no rendir-me ni oblidar.